Enviada especial a Kabul“Com es diu el teu germà?”, pregunta el vigilant que fa guàrdia a l'entrada de l'hotel Khyber, a Kabul, a una jove afganesa que vesteix de manera rigorosament islàmica i diu que és germana d'un de la trentena d'afganesos deportats des d'Alemanya el passat 28 de juliol. En teoria, tots els deportats havien comès un delicte greu, segons va informar inicialment el govern alemany. Però després, el mateix ministre de l'Interior germànic, Alexander Dobrindt, va admetre que un d'ells mai no havia estat processat. La seva única falta era no tenir els papers en regla.
Llegeix-lo tot
Inscriu-te a la newsletter InternacionalEl que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi
Segons alguns mitjans de comunicació afganesos, els deportats van anar a parar a l'hotel Khyber, situat en un dels principals carrers del barri kabulí de Shahr-e-Naw. Però el recepcionista de l'hotel ho nega: “Aquí no hi ha cap deportat”, replica a la noia que busca el germà, després que el vigilant l'hagi deixada entrar al vestíbul. “Aquí no hi ha ningú, busca en un altre lloc”, insisteix el recepcionista, mentre el vigilant condueix llavors la jove fora de l'hotel i li recomana: “Ves amb el teu pare o amb un altre dels teus germans a la comissaria, i pregunta allà”. “No tinc pare, ni més germans”, contesta la noia. “Doncs amb un oncle o un cosí”, proposa aleshores ell. “Tampoc en tinc”, afirma ella. “Doncs quina mena de família sou, que no hi ha cap home?”, conclou el vigilant amb menyspreu, que fa que la noia, desesperada, no pugui evitar arrencar a plorar d'impotència. A l'Afganistan dels talibans, les dones han d'anar acompanyades d'un mahram, un home de la família, per fer qualsevol gestió o anar a llocs oficials.
Sense notícia dels deportats
La Missió d'Assistència de les Nacions Unides a l'Afganistan (UNAMA) tampoc no sap on són els deportats, ni en quines condicions es troben. "UNAMA no ha participat en les deportacions. Amb tot, hem mantingut converses amb els estats membres sobre les mesures que s'han d'adoptar, inclòs el respecte al principi de no devolució i la realització d'avaluacions individuals", és la resposta diplomàtica per email del seu portaveu, Stefan Smith. Davant la insistència d'aquest diari, però, proposa contactar amb l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) per saber què ha passat amb ells.
Però l'ACNUR tampoc no en té ni idea. "No hi hem tingut accés després que tornessin [a l'Afganistan]. Se n'han encarregat les autoritats de facto", es justifica el seu portaveu, Charlie Goodlake, referint-se als talibans. De la mateixa manera, la delegació de la Unió Europea a l'Afganistan se’n renta les mans: “Les devolucions són competència dels estats membres, així que l'he de remetre a l'estat que les ha fet: Alemanya”, contesta el seu encarregat d'Afers Polítics, Joris Van Winckel. Alemanya no té ambaixada a l'Afganistan. Com la resta de països occidentals –incloent-hi Espanya–, la va evacuar quan els talibans van irrompre a Kabul l'agost del 2021, i no l'ha tornada a obrir. És a dir, no hi ha ningú sobre el terreny que en faci seguiment.
Durant els darrers cinc anys que els talibans han estat al poder, el discurs de la comunitat internacional s'ha anat modelant. De condemnar el seu règim, intentar aïllar-lo i evacuar a correcuita desenes de milers de persones de l'Afganistan en avions militars l'agost del 2021, s'ha passat a mantenir relacions diplomàtiques amb ells i a deportar persones al país, tot i que els talibans continuen sent els mateixos: la seva ideologia fanàtica no ha canviat, i controlen el poder executiu, judicial i policial a l'Afganistan. De legislatiu no n'hi ha. És a dir, ho controlen tot.
La Unió Europea va rebre els talibans a Brussel·les el passat 23 de juny per negociar futures deportacions d'afganesos. Alemanya ha donat llum verda perquè tinguin representació diplomàtica al seu territori, tant a l'ambaixada afganesa a Berlín com al consolat a Bonn, per gestionar també les devolucions. Rússia els ha reconegut com a govern legítim de l'Afganistan, i molts altres països han acceptat que hi tinguin ambaixada: l’Índia, la Xina, Qatar, Turquia, etc. Els països occidentals confiaven que els talibans canviarien, que no serien tan radicals, però els que han canviat han estat els mateixos països occidentals, adaptant-se a les seves condicions.
Països amb relacions diplomàtiques amb els talibans
"Abans, les classes dels nostres tallers duraven una hora i mitja. Ara fem una hora de classe, i mitja hora d'estudis islàmics, perquè així ens ho exigeixen els talibans", explica un treballador que prefereix mantenir l'anonimat de l'ONG internacional War Child Canada, que continua operant a l'Afganistan. Fan tallers de formació –d'anglès, informàtica, oficis, etc.– per a nens i joves d'entre 10 i 18 anys.
També detalla que ara tenen oficines separades per a homes i dones, i han hagut d'aixecar un envà a la seva seu central a Kabul perquè les tres o quatre dones que hi treballen no estiguin al mateix espai que la resta del personal masculí. "També hem donat als talibans dos dels nostres totterrenys Land Cruiser, a més de pagar-los un munt d'impostos", afegeix. Amb tot, assegura, els talibans no tenen cap inconvenient en reunir-se amb la responsable de l'ONG, que és una dona afganesa canadenca. “Quan es tracta de parlar de diners, no hi posen problemes”, conclou.
Restriccions d'entrada
Diverses periodistes afganeses han assegurat a aquest diari que, quan l'ONU o la Unió Europea fan rodes de premsa a les seves seus a Kabul, contacten amb els responsables dels mitjans de comunicació locals per demanar-los que hi enviïn un periodista home, i no pas una dona. El portaveu d'UNAMA ho nega rotundament. Sí que reconeix, però, que els talibans, que custodien l'entrada al recinte de les Nacions Unides a Kabul, no permeten que hi accedeixi cap dona afganesa, sigui una periodista o una treballadora de l’ONU. “Per això no hi fem conferències de premsa, ni altres trobades amb els mitjans de comunicació locals”, assegura.
L'encarregat d'Afers Polítics de la delegació de la Unió Europea a l'Afganistan també ho desmenteix, però admet que el servei d'intel·ligència talibà que controla l'entrada a la delegació a Kabul pot demanar a les dones afganeses que vagin amb un mahram. "Si sorgeix algun problema, els nostres companys de seguretat intenten negociar l'accés, sovint amb èxit", afirma.
Els talibans també posen problemes per a l'entrada de periodistes estrangers al país. Això explicaria, en part, que l'Afganistan hagi desaparegut gairebé dels mitjans de comunicació. Per la seva banda, els periodistes locals s'han vist obligats a autocensurar-se. "No podem informar sobre la prohibició de l’educació a les nenes, ni de les detencions dels talibans, encara que es tracti de reproduir la informació d’un informe", explica una periodista que també prefereix mantenir l’anonimat. Hi ha algunes paraules tabú que tampoc no poden utilitzar: violència, drets, discriminació…
Abans es veien vehicles de l'ONU o d'ONG internacionals voltant per Kabul. Ara és difícil veure'n algun. En canvi, els talibans no posen problemes a la visita de turistes al país. La raó és la mateixa: són font d'ingressos.
L'ambaixador espanyol
Des del desembre del 2025, Espanya té un ambaixador en missió especial per a l'Afganistan, Francisco Javier Puig Saura, que mai no ha trepitjat el país i té la seva oficina a Madrid. Aquest diari ha preguntat quina és la seva funció exactament. El ministeri d'Afers Estrangers espanyol ha contestat amb un llarg escrit de gairebé dues planes, en què destaca que l'ambaixador fa un “seguiment de la situació política, econòmica, social i de seguretat de l'Afganistan”, així com de “l'evolució de la situació de les dones”; i manté reunions diplomàtiques amb “actors espanyols de la cooperació humanitària” i membres de “la societat civil afganesa” a l'estranger.
Espanya ha concedit 2.719 visats des del 2021, però la xifra de sol·licituds en llista d'espera és de milers
Així mateix, la resposta d'Exteriors subratlla que Espanya ha concedit 2.719 visats a ciutadans afganesos des del 2021, tot i que la xifra de sol·licituds en llista d'espera és de "milers"; ha exigit responsabilitats als talibans al Tribunal Internacional de Justícia i al Tribunal Penal Internacional; i el ministre d'Afers Estrangers, José Manuel Albares, “ha contribuït activament en mantenir la defensa dels drets de les dones afganeses a l'agenda política global”, organitzant tres trobades amb dones afganeses a l'exili en què es van fer “crides a l'acció”, o inaugurant una placa al ministeri en reconeixement de la lluita de les dones i nenes afganeses. Amb tot, el ministeri no concreta en cap moment per què han servit a la pràctica a les dones de l'Afganistan, o a la resta de la població afganesa, tots aquests actes simbòlics.
“Aquest ja no és el nostre país, és un Afganistan que no reconeixem”, diu un noi a Kabul que, com tants d'altres, no pot marxar del país perquè és molt complicat obtenir un visat. Una jove afganesa, que també vol sortir de l'Afganistan però no ha trobat cap beca per estudiar en una universitat estrangera, busca ara algun estudi online, o una feina telemàtica, alguna cosa que doni sentit a la seva vida. Però les opcions també són molt limitades. A cap país de la comunitat internacional se li ha acudit tampoc oferir aquesta alternativa.