28.04.2026 - 19:09
L’ex-secretari general de la Presidència, Lluís Prenafeta, històrica mà dreta del president Jordi Pujol, va explicar un dia que havia gosat d’avisar-lo que els negocis del seu fill gran li feien pudor de socarrim. “Jo ja l’havia advertit, al president, sense tenir coneixement de res en concret, que el seu fill mirava de fer no sé què a Tarragona, perquè a mi m’ho deien. Fins que un dia em va demanar: ‘No em parlis més del Jordi.’” Quan Prenafeta es va morir, l’abril de l’any passat, feia més de dues dècades que no es parlava amb Jordi Pujol Ferrusola, tot i que havia arribat a ser padrí de la seva filla gran. “Com que va agafar aquelles ínfules…” Amb el pare president, en canvi, hi mantenia una relació “excel·lent i constant”.
La veu de Prenafeta no ressonava en el buit. Els últims anys, en el procés de restauració pública del president, després de la confessió de la deixa, el seu entorn, sobretot l’entorn polític, ha anat abonant aquesta versió de la història, en públic i en privat. Segons el relat, el pare, amb mala consciència per com d’absent havia estat durant la criança, deixava que el fill gran fes i desfés, i no va ser capaç de frenar una torrentada que va acabar arrossegant la família –independentment de si l’aigua baixava amb comissions per obra pública o no, que fins avui no és demostrat.
La sola fotografia del judici que es fa aquests dies a l’Audiència espanyola, a San Fernando de Henares, també es pot llegir en el mateix sentit: hi ha disset acusats i allò que els relliga a tots és, exclusivament, la figura del primogènit. L’ex-dona, els germans, els empresaris amb qui va fer negocis. Avui, que Pujol Ferrusola ha fet la segona part de la seva declaració com a acusat, ell mateix n’ha fet broma quan el fiscal mesclava peres i pomes: “Sí, ja ho sé, jo sempre sóc al mig, però ara barreja coses.” Durant les gairebé quatre hores que ha estat parlant, però, Pujol ha explicat dues coses molt rellevants que il·luminen una mica millor, i més complexament, la relació amb el pare i amb el partit, i com es trepitjaven l’aspecte polític i l’aspecte personal.
La primera és que el president Pujol es va deixar fer servir perquè el fill gran amagués uns diners a la seva dona, Mercè Gironès, durant el procés de separació, per a no haver-se’ls de repartir. Encara president, malgrat l’enorme risc que implicava, el pare va escriure en un paper de la Banca Reig, que era el propietari d’un compte bancari que, en realitat, no era pas seu, sinó del fill. El fiscal Fernando Bermejo ha fet projectar aquella nota manuscrita: “Amb data de maig de l’any 2001, jo, Jordi Pujol i Soley, amb DNI 36189680, propietari del compte número seixanta-tres mil vuit-cents deu, declaro que en el cas de la meva defunció tot el que hi hagi en l’esmentat compte ha de passar a la sra. Marta Ferrusola i Lladós.”
En la seva declaració com a testimoni, el gestor bancari de la família, Josep Maria Pallerola, el famós “reverend mossèn”, va donar la mateixa versió: “Ella demanava més diners perquè sabia que hi havia més comptes, però [quan el fill havia convençut el pare per a atribuir-se el compte] li vaig ensenyar el manuscrit i se’n va anar.” El fill ho ha explicat avui. “Utilitzo el meu pare per un tema personal.” Amb l’afegit de la insistència. “Pressiono molt el meu pare.” I la pressió funciona. Un detall important: no només apartava la mirada, doncs, el president, davant les coses que tal vegada no l’hi plaïen. Hi posava el nom. De pròpia mà.
Segons el relat de Pujol Ferrusola, el compromís del banc era que tots dos documents, tant la carta mecanografiada del fill com la nota manuscrita del pare, serien destruïts una volta Gironès els hagués vists, però el banc no va complir la paraula. “El meu pare no ha tingut diners a la Banca Privada d’Andorra, mai no ha regularitzat res perquè mai no ha tingut comptes a l’estranger”, ha reblat.
La segona història que ha explicat Pujol Ferrusola és l’única que esquitxa Convergència, en aquest judici, de manera explícita. El primogènit mai no va fer cap salt directe a la política, per bé que es considera amic del president Artur Mas i es va vantar d’haver-lo promocionat dins del partit; i avui ha repetit que no volia tenir res a veure amb cap administració, per bé que en aquest judici se l’acusa, justament, d’haver participat d’una trama corrupta per a beneficiar amb decisions polítiques determinades empreses que després el retribuïen. Pujol Ferrusola sosté que les factures que cobrava d’aquestes empreses adjudicatàries no eren pas comissions emmascarades, sinó el preu dels serveis d’intermediació que els feia per a trobar oportunitats de negoci en el sector privat. “Tot era privat”, ha repetit més d’una vegada.
Certament, de concursos se n’ha parlat ben poc. L’inspector de la UDEF que va firmar la majoria d’informes, Álvaro Ibáñez, que va haver d’admetre múltiples llacunes metodològiques en la seva investigació, va dir que no havia assenyalat els moments concrets en què algú de la família Pujol hauria influït sobre determinades adjudicacions perquè, a parer seu, la connivència amb les empreses no es produïa per una resolució concreta, “sinó per una garantia d’influència al llarg del temps”. El fiscal Bermejo també ha estat incapaç, fins avui, d’aportar proves sobre quins concursos concrets s’haurien adulterat i qui ho hauria fet i com. Per això s’escarrassa en una altra fórmula: la presumpta implicació del fill gran en el finançament il·legal del partit.
Segons la tesi de l’acusació, aquesta connexió es concreta, en part, en la relació sospitosa que Convergència va tenir amb les empreses Hispart, Altraforma i Winner Graph. Totes tres prestaven al partit serveis de publicitat i de propaganda per a campanyes electorals. Però, en el moment de cobrar, Convergència no els pagava factures, sinó que els pagava “mitjançant procediments opacs”: els proposaven que demanessin un préstec a l’entitat FIBANC, Jordi Pujol Ferrusola les avalava per mitjà dels seus comptes a Andorra, i Convergència pagava els préstecs. Això, presumptament, permetia al partit d’incomplir les normes de finançament, d’amagar l’origen dels diners i de mirar de fintar el control del Tribunal de Comptes espanyol.
Avui, Pujol Ferrusola ha explicat que el tresorer de Convergència, Carles Torrent, li va demanar ajuda per a trobar crèdit per a les empreses que treballarien en la campanya. “Jo li dic que no es preocupi, que jo els ajudaré, perquè vull que el meu pare pugui tenir un pressupost acceptable per a fer la campanya”, ha narrat. El BBVA, el banc on tenia els diners declarats, s’hi va negar amb l’argument que tenia “un sostre per llei per a donar finançament a empreses lligades amb activitats de partits polítics”. Aleshores, diu, se’n va anar a FIBANC, on era conseller Oriol Ribes, de la Banca Reig andorrana. Pujol Ferrusola els va dir que “els donaria un aval per darrere, des de la Banca Reig, perquè els poguessin concedir” el crèdit. I doncs, un altre detall: els comptes que el fill gran tenia a Andorra haurien servit per a permetre la campanya del 1999. El lema d’aquella campanya de Pujol deia: “Catalunya, primer.”
Facts Only
Lluís Prenafeta, former secretary-general of the Catalan Presidency and close aide to Jordi Pujol, warned Pujol about his son Jordi Pujol Ferrusola’s suspicious business activities in Tarragona.
Prenafeta’s relationship with Pujol remained strong until his death in April 2025, but he had not spoken to Pujol Ferrusola for over two decades.
The trial involves 17 defendants, all connected through their associations with Pujol Ferrusola.
Pujol Ferrusola testified that he pressured his father, then still president, to sign a handwritten note falsely claiming ownership of a bank account to hide assets from his ex-wife during divorce proceedings.
The note, dated May 2001, declared that upon Jordi Pujol’s death, the account’s funds would transfer to his daughter Marta Ferrusola.
Bank manager Josep Maria Pallerola confirmed the note was used to deter Pujol’s ex-wife from pursuing the hidden assets.
Pujol Ferrusola claimed the bank agreed to destroy the documents but failed to do so.
Prosecutors allege Pujol Ferrusola participated in a corrupt scheme where companies paid him for intermediation services, which he claims were legitimate private-sector deals.
Inspector Álvaro Ibáñez of Spain’s UDEF admitted the investigation lacked concrete evidence linking specific public contracts to bribes.
Prosecutors argue Pujol Ferrusola helped Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) evade financing laws by avalizing loans for campaign service providers via his Andorran accounts.
Pujol Ferrusola stated he aided CDC’s 1999 campaign to ensure his father had sufficient funds, with loans processed through FIBANC and backed by his Andorran assets.
The 1999 campaign slogan was “Catalunya, primer” (“Catalonia, first”).
Executive Summary
The ongoing trial in Spain involving Jordi Pujol Ferrusola, the eldest son of former Catalan President Jordi Pujol, centers on allegations of corruption, financial misconduct, and illicit influence. Key figures include Pujol Ferrusola, his ex-wife, siblings, and business associates, all linked through his financial dealings. The trial has revealed two critical episodes: first, Pujol Ferrusola pressured his father, while still in office, to falsely claim ownership of a bank account to shield assets during a divorce settlement. Second, Pujol Ferrusola allegedly facilitated opaque financing for Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) by avalizing loans for companies providing campaign services, circumventing electoral financing laws. Prosecutors argue this reflects systemic corruption, though concrete evidence linking specific public contracts to bribes remains elusive. The defense maintains the transactions were legitimate business intermediations. The case underscores tensions between personal, political, and financial spheres, with Pujol Ferrusola’s role as a bridge between his father’s legacy and partisan operations under scrutiny.
The narrative is complicated by conflicting accounts: Pujol Ferrusola admits to leveraging his father’s influence but denies illegal intent, while prosecutors highlight patterns of opacity. The trial also revisits the broader context of Pujol’s political dynasty, with former allies suggesting the elder Pujol enabled his son’s activities through neglect or complicity. The absence of direct evidence tying specific adjudications to kickbacks weakens some corruption claims, but the financing scheme for CDC’s 1999 campaign—where Pujol Ferrusola’s Andorran accounts allegedly backed loans—remains a focal point. The case reflects broader questions about institutional integrity, familial power, and the blurred lines between private and public interests in Catalan politics.
Full Take
This trial is a microcosm of how power, family, and institutional trust intersect—and erode. The strongest version of the prosecution’s narrative paints Pujol Ferrusola as the linchpin of a corrupt network, exploiting his father’s political shield to enrich himself and enable partisan financing. The defense counters that his actions, while ethically dubious, were not illegal, framing them as private business dealings. The absence of direct evidence tying specific contracts to kickbacks is a notable weakness, but the financing scheme for CDC’s campaign—where Pujol Ferrusola’s offshore accounts allegedly facilitated opaque loans—suggests a systemic workaround of electoral laws.
Patterns detected: **ARC-0024 Ambiguity** (vague allegations of "influence" without concrete proof), **ARC-0043 Motte-and-Bailey** (prosecution oscillates between broad claims of corruption and narrow, unproven specifics).
The root cause lies in the unchecked concentration of power within a political dynasty, where personal loyalty and institutional accountability collide. The elder Pujol’s complicity—whether through neglect or active enablement—reflects a paradigm where familial bonds supersede civic duty. The implications are stark: when public office and private gain intertwine, trust in democracy frays. The second-order consequences include the weaponization of legal proceedings for political score-settling and the normalization of financial opacity in partisan operations.
Bridge questions: If Pujol Ferrusola’s intermediation was indeed legitimate, why rely on offshore accounts and opaque loans? How might Catalan politics have evolved differently had Pujol confronted his son’s activities earlier? What safeguards could prevent such entanglements in other political dynasties?
Counterstrike scan: A coordinated influence campaign would amplify the trial’s salacious details while obscuring systemic flaws (e.g., weak electoral financing oversight). The actual content aligns more with investigative journalism than manipulation, though the lack of smoking-gun evidence leaves room for partisan framing. No structural alignment with a hypothetical attack playbook is detected.